La nova forma d’organització familiar pot ser decidida de mutu acord pels pares. En aquest cas, totes les mesures són recollides en un document (conegut com a conveni regulador) que després es confirma davant un jutge. En el cas que no s’arribe a un acord s’inicia un procés judicial en què cada progenitor fa una proposta i és el jutge o la jutgessa qui, finalment, prendrà la decisió. En tots dos casos, hem de tindre clars una sèrie de conceptes que són habituals.
Un dels conceptes és la pàtria potestat, que podem definir com la sèrie de deures i drets dels progenitors en relació amb els fills. A efectes pràctics, seria la capacitat de prendre decisions que els afecten i representar-los a ells i als seus béns. Amb caràcter general, i llevat que existisca una resolució judicial que així ho acorde de manera expressa, després de la separació tots dos progenitors ostenten la pàtria potestat i, per això, tenen dret a obtindre informació i decidir sobre tots aquells aspectes que afecten l’educació, la salut o el benestar dels fills.
En ocasions puntuals, quan els progenitors no puguen ostentar la pàtria potestat amb garanties per al menor, com és en els casos de situacions provades de maltractaments, abusos o negligència, la pàtria potestat pot ser retirada de manera temporal o permanent.
Mentre que la pàtria potestat es refereix a la responsabilitat general, la guarda i custòdia comprén tots els aspectes relatius al dia a dia: curae, assistència i convivència amb el fill o filla. És independent de la pàtria potestat i es pot atribuir a un dels cònjuges, ser compartida entre tots dos o que l’ostente una tercera persona.
Una de les opcions d’organització que més ha augmentat en els últims anys és la custòdia compartida, que implica que tots dos membres de la parella assumeixen de manera similar la cura i l’atenció dels fills o filles. Encara que això, en la pràctica, sol suposar una distribució del temps de convivència del xiquet a parts iguals amb els progenitors, no té per què ser obligatòriament així. La distribució de la cura del menor s’ha de fer sempre en el seu benefici, per la qual cosa s’ha d'arribar a acords tenint en compte la disponibilitat de cada progenitor i les seues circumstàncies personals.
En el cas que la custòdia no siga compartida, el pare o la mare que no ostenta la guarda i custòdia té dret a passar un temps amb els fills que és regulat mitjançant el règim de visites. El règim de visites que se sol establir habitualment és el que consisteix en què el progenitor que no té la guarda i custòdia dels fills pot estar amb ells els caps de setmana alterns, un o dos dies entre setmana i la meitat de les vacances escolars.
En un moment dur com és la fi d'una relació és fàcil caure en la temptació de situar-se en els rols de guanyador/perdedor o víctima/culpable. Quan aquests sentiments influeixen en les decisions respecte a la guarda i custòdia o el règim de visites dels fills, aquests passen a convertir-se en un trofeu o una moneda de canvi, i es vulnera el seu dret al màxim benestar possible.
És per això que cada vegada està més present la mediació familiar com a opció de resolució de conflictes en situacions de separació amb fills. Es tracta d’un procés en què les parelles sol·liciten o accepten la intervenció d’una tercera persona, anomenada mediador/a, amb la finalitat d’arribar a acords que els permeten reorganitzar la seua relació com a pares, de tal forma que la separació no siga un obstacle perquè els fills mantinguen una relació sana amb tots dos progenitors.
